Memòria Negra és una sèrie documental que tracta de recuperar part dels crims i successos més destacats que s han produït a les Illes Balears durant els darrers cent anys. En aquesta vuitena temporada l espectador podrà conèixer, a través dels protagonistes dels fets i d experts en la crònica negra, com es van desenvolupar els esdeveniments que van envoltar els nous casos que presentem. El mes de juliol de l any 1997, Ingeborg Shaffer, vídua del pintor alemany Frank El Punto, seria brutalment assassinada al seu domicili de Dalt Vila, a Eivissa. La dona, molt coneguda a l illa per les funcions de titelles que oferia al teatre que tenia instal·lat a casa seva, havia estat copejada salvatgement amb una màquina d escriure. La investigació iniciada al voltant de la seva mort portaria a l obertura de diferents hipòtesis policials, la més sòlida assenyalaria dos joves germans alemanys com a suposats autors del crim. Una línia de recerca que mai no es podria demostrar.

Memòria Negra és una sèrie documental que tracta de recuperar part dels crims i successos més destacats que s han produït a les Illes Balears durant els darrers cent anys. En aquesta vuitena temporada l espectador podrà conèixer, a través dels protagonistes dels fets i d experts en la crònica negra, com es van desenvolupar els esdeveniments que van envoltar els nous casos que presentem. El 24 d agost del 1882 Ana Ensenyat moriria al seu domicili del municipi d Andratx després de ser enverinada amb arsènic. La investigació duta a terme al voltant de la seva mort apuntaria que el culpable seria el marit, Ramón Castañer. Un acusat que passaria a la història com el darrer reu executat públicament a les illes Balears.

.

La tarda del setze d'agost de 1998 uns excursionistes que passejaven pel monestir de Cura veieren al fons d'un barranc el cos immòbil d'una persona. La Guàrdia Civil i els Bombers desplegaren tot un dispositiu de rescat però, en arribar a la zona, descobriren que la víctima, una dona d'uns 45 anys, ja havia mort. Els agents aconseguiren identificar-la com Francisca Puigserver, una veïna de Llucmajor. Els investigadors iniciaren les seves indagacions per tal d'esbrinar com s'havia produït la mort. Inicialment, tot apuntava a un desgraciat accident o a un suïcidi. Però, quan el cas estava a punt de tancar-se, els agents toparen amb el testimoni d'uns veïnats que, la mateixa nit que es produí la caiguda, veieren dues persones en motocicleta que s'endinsaren cap a la carretera del Puig de Randa. Hores més tard, només en tornà una.

Una nit de juny de 1906 dos carrabiners realitzaven la ronda de nit quan veieren, a prop de la Porta d'es Camp, un embalum. En apropar-se, descobriren que es tractava del cos d'una persona. En un primer moment la foscor no els hi permetia saber si estava adormida o havia patit un síncope. Els agents encengueren un llumí i comprovaren que, en realitat, era el cadàver d'una dona cosida a punyalades i que jeia damunt un bassiot de sang. Els investigadors aconseguiren identificar la víctima com Isabel Pocoví, una jove de només 21 anys, de malnom La Chata, i que exercia la prostitució a un petit pis del centre de Palma. La policia inicià les indagacions per tal de saber qui podia haver volgut acabar amb n Isabel amb aquell acarnissament. Aviat tres homes es dibuixaren com els principals

L'agost de 2011 una jove italiana, Martina Rossi, morí després de caure del balcó de la seva habitació a la sisena planta d un hotel de Cala Major. L'al·lota passava les vacances a Mallorca amb unes amigues i, la nit abans de la caiguda, havia estat de festa amb uns compatriotes que havien conegut durant el viatge. Les circumstàncies que envoltaren la seva mort feren sospitar que es tractava d un nou episodi de balconing o d'un suïcidi, i el cas es tancà perquè no es considerà que hi havia pogut haver una mà criminal darrera. La família de Martina Rossi decidí lluitar per reobrir la causa a Itàlia, on dos joves italians es convertiren en el centre de les sospites i en els possibles autors d'un homicidi. Mentre esperaven a ser interrogats per la Policia a un quarter, les càmeres enregistraren una conversa entre ells que capgirà el cas de dalt a baix

Abril de 1958. Una família tornava a ca seva després de sortir del cinema quan trobaren, al carrer Sant Vicenç de Paül, un taxi amb marxa amb els llums encesos i una porta oberta. Del vehicle sortí un home que començà a caminar cap a ells trontollant. En un primer moment pensaren que es tractava d'una persona gata però, quan s'aproparen, veieren que tenia una profunda ferida al coll i que caigué en terra enmig d'un bassiot de sang. Quan arribaren els primers policies, la víctima encara era vivia. Li donà temps a identificar-se com el taxista Rafel Barceló i a explicar que el passatger que portava l'havia atacat per sorpresa sense que pogués reaccionar. Hores més tard, Rafel moria dessagnat a l'Hospital Provincial. Els agents posaren en marxa una investigació per tal de localitzar aquell assassí desconegut, però només tenien tres pistes: es tractava d'un home que havia pujat al taxi al Passeig Marítim de Palma i que es dirigia a la Carretera de Valldemossa.

L'agost de 1987 un jove que passejava per la zona del Soto Fosc d'Eivissa trobà el cadàver d'una dona completament nua amagat darrera uns matolls. No portava cap documentació i el fet que dugués rapat un lateral del cap feu que durant molt de temps el seu cas es conegué com el crim de l'al·lota punk. Els investigadors trigaren gairebé una setmana en aconseguir identificar-la. Es tractava d'una jove de Barcelona que havia arribat a l'illa per fer la temporada turística i a la què se li havia perdut la pista a la carretera de Sant Antoni quan es dirigia a la discoteca Glory's on treballava com a relacions públiques.

La denúncia interposada per uns turistes pel suposat lloguer il·legal d’un apartament destapà a Eivissa un dels crims més misteriosos de les darreres dècades. Quan la Guàrdia Civil anà a confirmar l’acusació, trobà a l’interior d’un bungalow de la urbanització Siesta el cadàver d’una dona que havia mort estrangulada: Amparo López. Aquell dia de novembre de 1992 es posà en marxa un enorme dispositiu per tal de localitzar al principal sospitós, precisament el resident oficial d’aquella vivenda: un holandès anomenat Stephan Van Damme. El què encara no sabien els agents era que l’home ja havia fugit de l’illa i que, en realitat, feia servir una identitat falsa per amagar un ampli historial criminal que havia deixat el seu rastre per diversos països d’Europa.

La denúncia interposada per uns turistes pel suposat lloguer il·legal d'un apartament destapà a Eivissa un dels crims més misteriosos de les darreres dècades. Quan la Guàrdia Civil anà a confirmar l'acusació, trobà a l'interior d'un bungalow de la urbanització Siesta el cadàver d'una dona que havia mort estrangulada: Amparo López. Aquell dia de novembre de 1992 es posà en marxa un enorme dispositiu per tal de localitzar al principal sospitós, precisament el resident oficial d'aquella vivenda: un holandès anomenat Stephan Van Damme. El què encara no sabien els agents era que l'home ja havia fugit de l'illa i que, en realitat, feia servir una identitat falsa per amagar un ampli historial criminal que havia deixat el seu rastre per diversos països d'Europa.

El gener de 1980 un pare i un fill que passejaven pels terrenys propers al poliesportiu de Son Moix trobaren el cadàver d'una dona jove amb el cap destrossat per una enorme pedra que estava al seu costat plena de sang. Ningú li havia llevat el rellotge d'or i les arracades de brillants que duia, pel què la Policia aviat descartà que el mòbil de l'assassinat de Francisca García hagués estat el robatori. Tot i que els investigadors aconseguiren reconstruir la seva complicada vida entre Palma i Barcelona mai pogueren arrestar cap sospitós i el seu cas quedà sense resoldre. La història es repetí vuit anys després quan, el juliol de 1988, un mariner localitzà flotant devora de la platja de Torà a Peguera el cadàver de Christine Brigitte Schneider. Es tractava d'una turista alemanya de 30 anys que la nit abans havia estat en aquella mateixa platja amb un compatriota al qual havia conegut durant les seves vacances. En meitat de l'obscuritat un desconegut els havia atacat amb un ganivet. Els treballadors d'un hotel proper trobaren al jove alemany quan encara vivia. Ningú no va veure que uns metres més enllà hi havia na Christine Brigitte ni tampoc cap senyal que pogués ajudar a detenir el seu assassí.

El 2 de desembre de l'any 2013 Malén Zoe Ortiz va desaparèixer sense deixar rastre. La seva pista es perdé en una distància de poc més de 300 metres a la zona de Sa Porrassa quan es dirigia a casa del seu al·lot, a la localitat de Son Ferrer. La Guàrdia Civil inicià llavors una de les majors operacions de recerca fetes a Balears. Es realitzaren batudes a finques abandonades, es pentinà bona part de la costa calvianera i fins i tot equips subaquàtics revisaren els llacs d'un cap de golf i diversos aiguamolls, però mai es localitzà res que aconseguís donar amb el parador de la jove. Quan només faltaven uns mesos perquè es complís el desè aniversari de la desaparició de Malén Ortiz el cas tornà a les primeres planes de tots els diaris. El 6 de març de 2023 diferents mitjans de comunicació informaren que la Guàrdia Civil havia reactivat la recerca de la jove en una finca molt a prop de la zona on se la veié per darrera vegada. Agents de la Benemèrita en col·laboració amb membres de la Unidad Central Operativa (UCO) es traslladaren a uns terrenys situats devora un picador de cavalls a la zona de Magaluf (Calvià), a només un quilòmetre del lloc on desaparegué Malén. La desaparició de la jove continua essent un cas obert i un del grans misteris per resoldre de la història de les illes Balears.

La nit del 26 d'agost de 2011 els crits de la jove de l'apartament 717 esgarrifaren els habitants dels edificis Pullman. L'al·lota assegurava que en tornar de la piscina comunitària havia trobat la seva parella degollada al terra de la cuina enmig d'una bassa de sang. La víctima és deia Francisco Coll, tot i que tothom el coneixia com a Kiko. Un jove de 25 anys que aquella tarda havia decidit no baixar a la piscina i a qui algú assassinà en el transcurs de poc més de mitja hora. Els investigadors no trobaren taques de sang més enllà de la cuina, ni empremtes i ni tan sols l'arma del crim. Algú havia aconseguit entrar a l'apartament, matar en Kiko i fugir sense ser vist i sense deixar cap prova.

El 1896 Julià Mas era un veïnat molt conegut de Campos. No tenia molt de patrimoni més enllà de la seva casa del carrer Sacorrador on havia obert també una petita botiga de vi, però pel poble circulaven rumors sobre la suposada fortuna que tenia i el pagament que acabava de rebre perquè sabien que també feia tractes com a prestamista. Quan el matí del 30 de desembre el trobaren estrangulat dins ca seva, tothom pensà en un robatori. El crim commocionà tota la contrada, acostumada a petits robatoris relacionats amb productes de primera necessitat però incapaç d'entendre que algú pogués ser assassinat al seu propi domicili i en plenes festes de Nadal. Els primers testimonis parlaren de dos homes que la nit anterior xiuxiuejaven devora la casa de Julià Mas però als que ningú havia pogut reconèixer.

La matinada del catorze de març de 1986 uns crits despertaren els veïns de la Via Sindicat. En uns anys marcats per les bregues i els conflictes al llavors conegut com Barri Xino inicialment ningú s'alarmà fins que uns vianants veieren un home que queia just devora del cantó amb el carrer Frares. També ells pensaren que es tractava d'algú que tornava a casa sota els efectes de l'alcohol, però en apropar-se comprovaren que l'home estava sagnant i presentava diverses ferides d'arma blanca. Una ambulància traslladà el ferit a tota presa fins l'antic hospital de Son Dureta però els metges no pogueren fer res per salvar-li la vida. La Policia Municipal identificà la víctima com Ángel Nguema, un jove de 35 anys nascut a Guinea que justament aquell dia havia demanat lliure a la feina per participar com a interventor al referèndum de l'OTAN.

Un vespre de juny de 1964 tothom al número 14 del carrer Sant Feliu s'estranyà que la majordona, na Coloma, no tornàs a l'hora de sopar. Els darrers que l'havien vista aquella tarda asseguraven que havia anat a veure un familiar que estava ingressat a una clínica de la Rambla, però no havien tornat a tenir notícies d'ella des de feia hores. La família posà en marxa una recerca visitant familiars, hospitals i inclús visitant les redaccions dels diaris amb la seva fotografia perquè publiquessin un anunci per si algú l'havia vista. La realitat del que li havia passat a na Coloma s'amagava al propi casal del carrer Sant Feliu. Un dels crims més macabres de les darreres dècades.

L'1 de juliol de l'any 1884 apareixerien a diferents carrers del centre de Palma les restes esquarterades d'una persona. La víctima seria identificada com a Fra Alipio, un religiós que vivia en una cel·la de l'antic convent de la Mercè. La investigació duta a terme al voltant del crim portaria a la detenció de tres persones, entre elles un carnisser que, des del principi, seria assenyalat com el principal sospitós, encara que finalment el cas tindria un gir inesperat dels esdeveniments.

Dos crims comesos amb 3 anys de diferència a l'illa d'Eivissa tindrien com a element en comú que les dues víctimas conduïen el taxi núm. 108. José Ribas i Juame Marí serien violentament assassinats mentre feien el seu torn de treball. Cap de les línies seguides durant la investigació aconseguiria determinar la realitat que es trobava darrere dels macabres successos. Dos casos amb múltiples similituds que posarien en guàrdia els cossos de seguretat i mobilitzarien tota la societat eivissenca a principis de la dècada dels 90.

La història criminal de les Illes Balears compta amb desenes d'expedients oberts. Investigacions sobre crims que no han estat resoltes i en què la identitat dels homicides encara és una incògnita. És el cas de les morts de Kristin Kajvik i Joaquín Vermeulen. Dos brutals assassinats que van commoure la societat mallorquina els anys 1978 i 1992. Dos successos envoltats de misteri dels quals queden múltiples incògnites per resoldre.

El cas de la desaparició de Joan Ginestra el març de l'any 1923 situaria a primera línia informativa els secrets del món del contraban a Mallorca. Un succés que portaria davant els tribunals els carabiners del lloc de Cala Tuent, acusats de causar la mort del Marquès després d'incaptar-li un important carregament de tabac. Uns fets envoltats de misteri, marcats per la situació política i social de l'època que repassem al capítol d'aquesta setmana de Memòria Negra.

Francisco i Manuel Moreno passarien a la història criminal de les Balears pels terribles assassinats que van cometre a l'illa d'Eivissa. Els crims d´Antonio Navarro i Llucia Ferragut, perpetrats amb quatre anys de diferència pels dos germans, membres d´un mateix clan de traficants de droga. Dos casos que posarien en màxima alerta els cossos de seguretat de l'illa i que van suposar un punt ia part a la vida del popular barri de Sa Penya de la capital eivissenca.

Els crims són com a trencaclosques en els quals sempre falta una peça clau: el nom de l'assassí. Però, a vegades, els investigadors tampoc coneixen el nom de la víctima. Són els casos anomenats N. N., del llatí nomen nescio, més popularment coneguts com no name. A Espanya existeixen més de 3.000 cadàvers dels quals mai s'ha pogut conèixer la identitat, només a Baleares es comptabilitzen 123 cossos. D'ells, un percentatge pertany a persones que patiren una mort violenta. El no name més antic de les Illes data de 1968, quan un home morí a l'Hospital General de Palma sense documentació ni res que el pogués identificar.