T1 - Capítol 5

En un moment en què Espanya bramava de fam i pobresa, Arturo Pomar va ser un fenomen, una excepció en un moment en què cap mostra de talent tenia cabuda, molt menys en el món dels escacs. De sobte, però, la popularitat de Pomar va fer que aquest esport comencés a ocupar portades de diaris i revistes, la venta de jocs d’escacs es va disparar, i el règim va veure una oportunitat en un nin de família humil, que va arribar a ser exhibit arreu del món. Arturo Pomar feia coses excepcionals des de molt petit, era un nin prodigi, un campió en potència. Es va enfrontar amb èxit a grans estrelles internacionals, va guanyar tornejos, va viatjar per tot el món mostrant les seves capacitats. Jugava de manera instintiva, natural. Els anys varen passar, i n’Arturo va jugar els campionats més importants del món, però a diferència dels jugadors de l’època, ell mai va tenir entrenador, i això va ser, en part, el que va fer que Arturo estigués sol, perquè sol el va deixar el règim, sense cap ajuda.